La crisi política espanyola es desenvolupa amb lentitud, però de manera inexorable. En els últims cinc o sis mesos hem assistit a un conjunt de fets que aguditzen el procés de descomposició: la convulsió a les eleccions europees, el relleu a la monarquia, els escàndols de corrupció més greus de les últimes dècades i el conflicte entre l'Estat i Catalunya. El govern de Mariano Rajoy ha intentat trobar alleujament en les dades macroeconòmiques, però l'optimisme és una impostura: no hi ha indicis d'una recuperació sòlida, més enllà de les dades favorables de l'ocupació, explicables per l'activitat en el sector de serveis durant l’estiu. Elspropers mesos seran molt durs per al govern i decisius en els diferents terrenys de conflicte.
El gener de 2013 el parlament català va aprovar una declaració de sobirania, que va ser recorreguda pel govern de Madrid i suspesa pel Tribunal Constitucional. El setembre d'aquest any el govern d'Artur Mas va aprovar la llei de consultes, que havia de ser l'instrument legal que permetés la votació sobre la relació de Catalunya amb la resta de l'Estat.
El mateix dia en què va signar el decret de convocatòria de la consulta, el president Artur Mas va afirmar a la televisió pública catalana que calia respectar la legalitat espanyola i catalana, però que donava per feta l'oposició de l'Estat; va reclamar confiança perquè, amb astúcia, el poble català podria votar. Unes hores després, en una reunió urgent, el Consell de Ministres sol·licitava la impugnació del decret. El Tribunal Constitucional, màxim òrgan jurídic, el suspenia un dia més tard.
Artur Mas va acabar cedint i va decidir acatar la decisió del Tribunal. El bloc sobiranista de partits polítics catalans es va desfer per uns dies. El desànim es va estendre entre els partidaris de la independència, que confiaven que la unitat dels partits superaria la suspensió. A tal grau d'improvisació estava exposada l'estratègia dels partits nacionalistes? L'esquerra independentista va reclamar la desobediència i la realització de la consulta tal com s'havia plantejat. La seva fermesa va durar només uns dies.
L'acord va arribar pocs dies després. Mas va anunciar que es realitzaria un "procés de participació ciutadana", amb la mateixa pregunta de la consulta anterior. L’audàcia consistia ara a rebaixar el grau d'implicació de les institucions catalanes, la no participació de funcionaris sinó de voluntaris, no signar un decret oficial i no utilitzar el cens electoral; és a dir, es tractava d'intentar evitar una nova suspensió legal. Mas va afirmar que, tot i que considerava que hi havia garanties democràtiques suficients, aquesta nova acció només podria ser plenament desenvolupada amb unes eleccions posteriors, les quals, si es donaven resultats favorables per als partits independentistes, hom podria considerar plebiscitàries.
La insatisfacció va ser gran en la majoria del moviment, però va acabar acceptant el plantejament de Mas. El moment de la ruptura de la legalitat espanyola s'havia ajornat: sent impossible un autèntic referèndum d'autodeterminació, cancel·lada també la consulta no vinculant, el 9 de novembre s'entenia com un pas previ en el camí d'una declaració unilateral d'independència, proclamada per un futur parlament català amb majoria independentista.
Malgrat les precaucions de Mas, el govern de Rajoy ha sol·licitat novament la suspensió. Tot sembla indicar que el Tribunal Constitucional acceptarà la tramitació i suspendrà cautelarment l'acció del dia 9.
Qualsevol que siguila decisió del Tribunal, el diumenge 9 de novembre ha de ser una jornada de mobilització massiva. El poble català ha d'expressar amb claredat la defensa del dret d'autodeterminació. L'esquerra independentista ha vinculat la independència amb el lema "perquè tot canviï". Si vol ser coherent, haurà de començar una campanya autònoma que mobilitzi els treballadors i els joves al voltant d'un programa anticapitalista.
CiU, el partit de Mas, ha aplicat les mateixes mesures que el PP a Madrid oa qualsevol de les autonomies en què governa. Mas no només ha fet "retallades". Ha privatitzat. Ha reprimit els moviments de protesta. Ha callat sobre la corrupció a les seves files. L'esquerra es veurà desarmada si no encerta en la caracterització de la conjuntura i en la política necessària. Els problemes no vénen perquè "Espanya ens roba", com s'afirma des d'un sector del nacionalisme.
Una política anticapitalista conseqüent no pot limitar-se a la vigilància dels passos de Mas. Ha de plantejar els dilemes del moment en termes classistes, per no perdre de vista el caràcter de les forces que dirigeixen el procés en curs. Hauria d’oganitzar-se en els barris obrers, entre la immigració, entre la joventut combativa, entre els treballadors no nacionalistes, exposats a la influència dels partits reaccionaris contraris a l'autodeterminació. Ha de proposar un projecte propi de ruptura amb l'Estat monàrquic i la Unió Europea, una sortida anticapitalista a la crisi. I unir-se als treballadors dels altres pobles de l'Estat, única possibilitat de triomf.
A la resta de l'Estat domina en l'esquerra una certa incredulitat i la passivitat més vergonyosa. El fet que la dreta catalana estigui al capdavant del procés serveix com a excusa per la inacció. No n’hi ha prouamb fer declaracions, dins o fora del parlament, sobre el dret dels catalans a votar. Més preocupada per aixecar candidatures per a les pròximes eleccions locals i autonòmiques, l'esquerra no ha fet ni un pas per construir un moviment que doni suport sense condicions a l'autodeterminació de Catalunya i que es pronunciï per la constitució d'una República Catalana que decideixi lliurement quina relació vol mantenir amb la resta de pobles de l'Estat, un moviment que vinculi la llibertat nacional amb la lluita contra la Monarquia, contra el pagament del deute, amb un programa que reculli les necessitats bàsiques de la classe treballadora i els sectors populars colpejats per la crisi. La necessitat urgent és agrupar als treballadors entorn d’aquest programa.
L'esquerra catalana ha de sortir de la inactivitat i crear un moviment de lluita unitari amb el mateix contingut. Un autèntic procés d'autodeterminació necessita que el moviment obrer, la joventut i l'esquerra espanyola aixequin la bandera de la independència de classe i la unió lliure de repúbliques.